FALLES DE VALÈNCIA

falla sant vicent-marvà

fundada en 1934

PÀGINA PRINCIPAL

SANVIMAR

MARVAHARAVESH - FILÀ MORA

La Filá nace por allá los años 80 en el seno de la comisión de la Falla Sant Vicent-Marvá, a ella debe su nombre, con la finalidad de divulgar las fiestas de Moros y Cristianos en la ciudad de Valencia.

No fue hasta principios de los 90 cuando emieza su actividad festera y desde entonces, con algún que otro altibajo, ha evolucionado hasta lo que hoy es.

 

    

 

Per què Sarraïna?

per Jaume Piera

No se si vos hem comptat alguna vegada quin va ser l'origen del nom de la nostra comparsa. És clar que Marvaharavésh va sorgir com una concatenació de “Marvà”, un dels carrers de la nostra demarcació, “àrab”, en referència als moros, amb una “h” aspirada enmig i acabat en “ésh”, que ens recorda una terminació com la de Marrakech, de reminiscències àrabs.

Però, per què Comparsa “Sarraïna” i no “Mora”, atés que les festes són i s'anomenen de Moros i Crtistians?.

Originàriament, la comparsa es va crear sense eixe qualificatiu. Era simplement la Comparsa Marvaharavésh.

Va ser en 1995, quan ens constituïm en associació cultural, quan, un dels nostres moros va proposar que el nom de l'associació fora "Comparsa Sarraïna Marvaharavésh", cosa que va ser acceptada per la junta general, no sé molt bé si per transgressors, per meninfots, per graciosos, o per convençuts. L'explicació donada per qui va proposar el nom en aquell moment va ser que no tenia connotacions negatives, sinó que al contrari, era un tipus d'àrabs que vivien en una zona determinada. Es va acceptar l'explicació i es va aprovar el nom.

Una altra cosa van ser les mirades de sorpresa, de curiositat, de conya que en tots els organismes oficials, i no van ser pocs, em dirigien aquells que llegien el nom per a tramitar la inscripció de l'associació. Vaig arribar a sentir vergonya!

No obstant, hui em sent orgullós del nom. No podíem tindre un altre millor! I a més, se'ns identifica clarament amb ell.

Perquè conste que qui va proposar el nom i la junta que el va aprovar tenien raó, exposaré breument el significat del terme “Sarraí”:

Sarraí és un dels noms amb què la cristiandat medieval denominava genèricament als árabs o als musulmans. Les paraules "islam" o "musulmà" no es van introduir en les llengües europees fins al segle XVII, utilitzant-se expressions com "llei de Mahoma", mahometans, ismaelites, agarens, moros, etc.

L'etimologia del terme és confusa. El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola arreplega que la paraula castellana "sarraceno" deriva de la llatina sarraceni, i esta de l'aramea rabínica sarq[iy]in, que significa "habitants del desert" (de sraq, "desert"). Altres fonts la fan derivar del terme grec transcrit sarakenós i este de l'àrab transcrit sharqiyyin, que significa "orientals" o “habitants de l'est”.

Mentres que el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola arreplega com a primera accepció que els sarraïns són els naturals de l'Aràbia Feliç (aproximadament l'actual Iemen, al sud-est de la península aràbiga), altres fonts indiquen que el terme sarakenoi és pel que es coneixia en l'antiga Grècia a les tribus nòmades del centre i nord d'Aràbia, als que els romans, establits en la província d'Aràbia Pètria (l'actual Jordània), denominaven en llatí sarraceni.

Autors cristians migevals com Juan Damasceno (cap a 730) i Isidoro de Sevilla (cap a 630) proposen una etimologia derivada del personatge bíblic Sara, dona d'Abraham, que va fer desterrar Agar i al fill d'esta, Ismael, del llinatge de la qual descendirien els àrabs, "amb les mans buides" (ek tes Sarras kenous).

La primera font datable de l'ús clàssic del terme és la Geographia de Claudio Ptolemeu (segle II), que anomena Sarakene com la regió entre Egipte i Palestina que comprén el nord del Sinaí, dit així per la ciutat de Saraka. Ptolemeu també menciona al poble dels sarakenoi, que habitaven el nord-oest d'Aràbia.

Hipólito de Roma, el “Libro de las Leyes de los Países” (o “Diálogo del Destino”, del gnòstic sirià Bardaisan o d'un dels seus deixebles) i Uranius mencionen tres pobles distints a Aràbia cap a la primera mitat del segle III: els saraceni, els taeni i els àrabs. Estos sarraïns localitzats en l'Hejaz septentrional apareixen com un poble amb una certa capacitat militar i oposats a l'Imperi romà, que els caracteritza com barbaroi (bàrbars). Es descriuen en una “Notitia Dignitatum” datada en temps de Dioclecià (segle III), com a components de diferents unitats de l'exèrcit romà, distingint entre àrabs, liluturaenos i sarraïns. Els sarraïns apareixen formant la cavalleria pesada (equites) de Fenícia i Thamud. En una “praeteritio”, els enemics derrotats per Dioclecià en la seua campanya del desert sirià es descriuen com a sarraïns. En altres informes militars del segle IV (guerres Romano-Sasànides) no es mencionen àrabs, sinó sarraïns involucrats en batalles tant al costat dels perses com dels romans en llocs tan llunyans com Mesopotàmia.

La Història Augusta inclou un resum d'una carta d'Aureliano al Senat romà que es referix a Zenòbia, reina de Palmira, en estos termes: "He de dir que tal és la por que esta dona inspira en els pobles de l'est i també en els egipcis, que ni els àrabs ni els sarraïns ni els armenis es mouen contra ella". Una crònica bizantina primitiva sobre els sarraïns en el mateix context és l'escrita per Ioannes Malalas (segle VI). La diferència entre ambdós fonts és que Malalas veu als palmirans i a tots els habitants del desert sirià com a sarraïns, i no com a àrabs, mentres la Història Augusta veu els sarraïns com diferents dels súbdits de Zenòbia, ni palmirans ni àrabs. Ammianus Marcellinus (finals del segle IV), historiador de Juliano l'Apòstata, escriu que el terme sarraí designa als "habitants del desert" sirià, en substitució del terme arabes scenitae. En temps posteriors a Ammianus, els sarraïns serien coneguts com a guerrers del desert. El terme sarraí es va fer popular tant en la literatura grega com la llatina, i amb el temps es va confondre amb el d'àrab i inclús amb el d'assiri, arrossegant definitivament connotacions negatives.

En els temps de les Croades, sarraïns o “sarracenos” eren els moros del llevant, que guerrejaven contra els cristians i eren enemics, certament, dels cristians espanyols. Per eixa raó, en la literatura ibèrica els sarraïns apareixen "endimoniats per la seua crueltat", com es pot veure en esta traducció relativament moderna (1549) d'Orland el Furiós:


"Dejemos, señor, esto, que es pesado
hablar de ira y contar de muerte:
y baste por ahora lo narrado
del sarracín, no menos cruel que fuerte;
que es tiempo de tornar donde dejado
hube en Damasco al buen Grifón por suerte,
con la traidora Orígil de la mano
y aquel que era su adúltero y no hermano."


Més tard la cristiandat va seguir anomenant sarraïns als pobles àrabs que van invadir la península Ibèrica.

L'ús pejoratiu en castellà es reflectix en l'expressió “sarracina”, que a més de sinònim de sarraïna significa "baralla entre molts, especialment quan és confusa o tumultuària", o "baralla o lluita de buscabregues en què hi ha ferits o morts".

Per finalitzar, recordar-vos que els primers Sarraïns de la ciutat de Balansiya, es a dir, nosaltres, cumplirem 25 anys d'existencia al 2016 i ja estem fent preparatius per a la grandiosa celebració que esdevindrá.

Us anirem informant l'any que ve i el següent.

Salut.

 



ANEM FENT MARXA!
(mora per descomptat)


ARTÍCUL PUBLICAT EN EL LLIBRET DE LA FALLA 2013

 

Enlace pàgina web: http://webs.ono.com/marvaharavesh

e-Mail: Marvaharavesh@ono.com

FOTOGRAFIES

 

INICIO / PRINCIPAL / FALLERES MAJORS / PRESIDENTS / EJERCICI ACTUAL / FALLA INFANTIL / FESTEIGS I ACTIVITATS / ÀLBUM FOTOGRÁFIC / NOSTRA COMISSIO / FALLERS D´HONOR I EMPRESSES / CONTACTE I ENLLAÇOS / TENDA VIRTUAL / DESCÀRREGUES / MARVAHARAVESH / SANVIMAR / DKSHYTOT / ÙLTIMA HORA / TAULLER D´ANUNCIS I FORÚM